17 | 08 | 2018
 
No hi ha encara distància històrica suficient per fer una exposició que abasti amb total justícia el paper de Fidel en la història de l'ésser humà. No és possible una observació sobre algun aspecte d'ell que no guardi una relació directa amb la idea de la Revolució, amb la idea de transformar el món en un espai d'habitable humanitat, amb la idea de l'acció concreta per a la transcendència en l'escala evolutiva de la convivència humana.

Com se sap, des del punt de vista de la teoria marxista clàssica era impossible una revolució socialista a Cuba, igual que en la Rússia de 1917. Per aquest motiu, per a molts, Fidel ha estat el Lenin de l'Amèrica Llatina. D'una banda, la personalitat extraordinària, voluntarista; de l'altra, la necessitat històrica que exigeix ​​transformacions socials. D'una banda l'ímpetu del líder; de l'altra, les condicions objectives, desfavorables. El resultat, una revolució impossible, un fenomen polític amb totes les lleis de la història en contra, sense les condicions subjectives, i així i tot, hi va haver revolució, que fins el dia d'avui roman en peu contra tot pronòstic.

I és que Fidel va comprendre ràpidament, gràcies a la seva fidelitat als objectius traçats sense guardar massa ortodòxia per les lleis de la història, que si el socialisme és una possibilitat, no és una conseqüència ineluctable, no és un regal, sinó una possibilitat, una elecció política que calia buscar per a la supervivència de Cuba, però que també ho és per a la supervivència de l'espècie humana. Per això és que Fidel no és només patrimoni de cubans i cubanes, perquè el seu pensament i acció estaven focalitzats sobre la humanitat tota.

Recordo aquests dies aquell discurs seu, de 1979, a l'ONU, per la seva aclaparadora i total vigència: "Es parla amb freqüència dels drets humans, però cal parlar també dels drets de la humanitat ... Parlo en nom d'aquells als quals se'ls ha negat la vida i la dignitat humana ..." Ningú havia parlat abans amb aquesta claredat a les nacions del món. En aquest discurs va llançar una bateria de preguntes que encara avui ressonen en aquest recinte: "quin és el destí d'aquests? Ser eternament pobres? Per a què serveix llavors la civilització? Per a què serveix la consciència de l''home'? Per a què serveixen les Nacions Unides?..."

No resulten gratuïtes tantes missions mèdiques de Cuba pel món. Malgrat l'escassetat de recursos i les dures limitacions que imposa el bloqueig dels EUA, Cuba ho aposta tot a la consciència de l'ésser humà. Mentre uns inverteixen en borsa, la revolució inverteix en formació i en treball pel bé comú de la humanitat, perquè parteix de la idea marxista de treure-la de la prehistòria. No hi ha dubte que darrere de cada acció solidària que fa Cuba està la convicció i determinació d'un poble sencer, però és innegable que la idees de Fidel estan sembrades en aquesta consciència col·lectiva.

Per això és que avui tot Cuba diu que és Fidel i que Fidel és Cuba; i certament és així, sense que es tracti d'una metàfora a l'ús. La identificació extraordinària que es va donar entre Fidel i el poble va ser la d'un vincle empàtic consentit i conscient, perquè va néixer de l'estreta proximitat. No de la imposició, sinó de la complicitat. No de l'artifici ni del xovinisme, sinó del reconeixement mutu. De veure companys i companyes. Entre Fidel i el poble es va donar un clar exemple de col·laboració directa en la construcció social de la realitat, on l'individual troba la manifestació de la seva totalitat pel que (i en el) col·lectiu. Al capdavall, un 'home' sol no és res. La realitat objectiva del progrés humà li imposa a l''home' la necessitat de la força de tota la societat com a única condició del progrés, deia Fidel.

El resultat d'aquesta relació entre Fidel i el poble, és un clar exemple de com es construeix un ésser social nou, i de com aquest determina la consciència social a favor d'una societat més justa, més igualitària, més democràtica. Una democràcia "amb tots i per al bé de tots". No la de l'espectre de partits de dreta a esquerra, sinó la del poble, la dels treballadors, la dels camperols, la democràcia dels homes i dones humils.

Cal no oblidar que per a Fidel revolució és ajudar-se els uns als altres, és ajudar-nos tots a tots, i la seva acció concreta en aquest sentit era fer el que més li agradava fer, sortir del despatx al carrer, als pobles, a les comunitats. No per bast populisme electoralista, aquesta no és l'essència de la democràcia cubana, sinó per pura necessitat vital de fer avançar la revolució cap a la consecució del socialisme. Com ell mateix deia: "l'experiència, la vida m'ha ensenyat que res supera el mètode d'estar en constant relació amb els fets, d'estar en constant relació amb els problemes, d'estar en constant relació amb el poble, perquè és la font més inesgotable d'informació, de coneixement, de saviesa, de, fins i tot, sentiment revolucionari". Aquest és el factor clau en Fidel: el sentiment revolucionari. Sens dubte, molt hauran de dir a qui encomanin la tasca de dotar de raons científiques dels estudis del pensament i l'obra de Fidel i de la Revolució cubana. De com aquesta última, per exemple, ha sobreviscut i sobreviu a les lleis objectives del seu propi context geopolític, a 90 milles de l'imperi més poderós que mai hagi existit sobre la terra. De com s'han pogut implementar les polítiques d'una revolució socialista davant els seus nassos. De com ha estat possible que Fidel els sobrevisqués tants anys, al punt d'arribar a convertir-se en una cosa encara més important (i perillosa) que en un referent per als revolucionaris de qualsevol latitud. Fidel és, per als pobles dominats i explotats, per als oprimits del món, una guia per a l'acció contra el capitalisme dominant i les seves classes opressores. La veu que diu a la nostra consciència que sí es pot lluitar contra l'impossible i vèncer.

Adel Pereira

 

Font:

realitat

Real time web analytics, Heat map tracking

Aquest lloc web utilitza galetes -pròpies i de tercers- per recopilar informació estadística sobre la navegació i per mostrar publicitat. Si continues navegant, es considera que n'acceptes l'ús.