És possible un capitalisme verd a llarg termini? Si el Green New Deal s’ha anat conformant com una resposta dins del marc capitalista, quines respostes trobem en el marxisme? L’ecosocialisme és la corrent que recull el fil «roig i verd» des de Marx i Engels, actualitzant l’anàlisi i les propostes socialistes a mesura que aquesta qüestió ha anat guanyant força en les darreres dècades. Autors com Manuel Sacristán o John Bellamy Foster s’han encarregat de desmentir la suposada despreocupació per la natura de Marx. Si bé és cert que Marx peca d’un cert «productivisme», no es deu tant al seu enaltiment de les forces productives com al poc temps que va dedicar a ampliar la seva anàlisi preliminar de les qüestions ecologistes (que, per altra banda, eren rares al s. XIX). Com veurem, la filosofia de Marx ja té importants categories i conceptes que avui formen el nucli de l’ecosocialisme.

L’ecosocialisme en el segle XXI
L’etiqueta «ecosocialista» s’usa, a vegades, de forma massa ambigua. Una definició rigorosa d’ecosocialisme seria segons Michael Löwy «un corrent de pensament i d’acció ecològica que fa seus els principis fundacionals del marxisme» i «que aspira a subordinar el valor de canvi al valor d’ús, i que organitzen la producció en funció de les necessitats socials i dels requisits per la protecció del medi ambient», amb una forta crítica cap al productivisme. A Catalunya l’ecosocialisme s’ha associat fortament a Iniciativa per Catalunya-Verds, però les propostes d’aquest partit no tenien ja cap component anticapitalista (agafant d’exemple la ponència de la seva assemblea nacional el 2013) i caurien més aviat en el que Löwy anomena «econoreformisme», més en la línia del Partit Verd Europeu (o de noves formacions com Equo, Podemos o Más País, que directament no es consideren ecosocialistes). Potser aquest matís és poc rellevant a casa nostra, on es posa més èmfasi en els resultats en l’àmbit mediambiental que en l’arquitectura política i econòmica per aconseguir-los. En paraules de Joaquim Sempere, un dels grans exponents de l’ecosocialisme a Catalunya, aquest és suficientment divers per incloure des de la planificació socialista fins a les cooperatives i la petita i mitjana empresa privada. Aquí ens centrarem en l’ecosocialisme en la seva accepció de sinònim de marxisme ecologista o materialisme ecologista, i en l’assumpció que guanya pes en l’ecologisme que no és possible un capitalisme verd.

Dins de l’ecosocialisme existeixen dos conceptes centrals de crítica cap al capitalisme i la seva relació amb la natura. L’antropocè, que es defineix com l’època geològica dominada per l’acció humana i que ha transformat l’ecosistema planetari, i la bretxa metabòlica, una idea present en l’anàlisi de Marx quan estudia la separació, l’alienació, entre la humanitat i la natura, en arrencar l’ésser humà de l’ecosistema del qual formava part com animal. En especial, Marx constata que la natura alimenta les ciutats i les seves fàbriques, però aquestes segones no compensen el consum, són extractives. Per tant, la gran aportació de l’ecosocialisme al marxisme és la de rescatar la idea que s’ha de tancar la bretxa entre el metabolisme econòmic humà i el metabolisme del planeta, que en termes concrets es tradueix en el fet que el sistema econòmic no pot extreure més del que pot oferir un ecosistema, malgrat que la implementació sigui de més o menys radical segons cada proposta.

Però de forma més important, l’ecologisme marxista demostra que no existeixen solucions a llarg termini dins del capitalisme i permet a l’ecologisme polític connectar i utilitzar la resta de potentíssimes eines que integra el marxisme (classe, estat, revolució, superestructura, etc.) per aterrar les propostes en un programa viable. Alhora, el marxisme també interconnecta les anàlisis del feminisme o l’anticolonialisme amb l’ecologisme en una totalitat teòrica i pràctica. Cal destacar també la importància que pren l’ecofeminisme, que en el seu vessant marxista reformula la contradicció capital-treball en contradicció capital-vida: vida humana i vida animal.

Existeixen dues crítiques marxistes al tronc principal de l’ecosocialisme. Per una banda, la crítica que fa Jason W. Moore al dualisme humanitat-natura i al concepte d’antropocè, que proposa substituir pel de «capitalocè». Aquesta diferència denota l’intent de superar aquesta dissociació humanitat-natura, criticant que és el sistema econòmic, i no l’espècie humana per si mateixa, qui pertorba negativament l’ecosistema. Segons aquesta visió, l’ecosocialisme categoritza les crisis econòmiques i ecològiques de manera diferent, quan formen part d’un sistema integrat economia-natura. En canvi, com diu Moore, no existeix aquesta dualitat, «Wall Street és una forma d’organitzar la natura».

Per l’altra, el col·lapsisme marxista considera que l’ecosocialisme es basa en premisses clàssiques, que tenen diversos «punts cecs»: el col·lapse ecosistèmic ha adquirit una objectivitat inesperada en molt pocs anys.

Es considera que la possibilitat d’autodestrucció entre classes, prevista al «Manifest Comunista», o la hipòtesi de la barbàrie de Rosa Luxemburg, trastoca els plans de transició d’una economia capitalista a una ecosocialista. Des de Marx fins a Lenin es posa molt d’èmfasi en la transició al comunisme des del capitalisme. La teoria i la pràctica que hem heretat assumeix de forma explícita l’existència d’una societat capitalista, amb els seus mitjans de producció i la seva base científico-tècnica. Però el col·lapse civilitzatori inesperat pot destruir la infraestructura necessària per a aquesta transició.

L’analogia més apropiada l’hem vista aquests darrers mesos, quan la possibilitat que el personal sanitari es posés malalt pel coronavirus era un «punt únic de fallida» del sistema sanitari sencer, i per extensió de tota la societat. En termes col·lapsistes, els punts crítics de la civilització són l’esfondrament d’enormes parts de la civilització per la mort de milions de persones, la desaparició de mitjans tecnològics, la caiguda de l’oferta energètica, etc.

Les divergències entre l’ecosocialisme i el col·lapsisme marxista radiquen, en última instància, en si la civilització capitalista pot sucumbir, com ho han fet altres civilitzacions anteriorment. Segons aquesta hipòtesi, el marxisme es trobaria en el territori inexplorat de l’autodestrucció del capitalisme i necessitaria eines noves. El debat, de nou, no és si existeix una crisi ecològica, sinó amb quina gradualitat cal fer els canvis per fer-li front amb l’horitzó de l’extinció humana cada cop menys irreal.

Democràcia econòmica és planificació socialista
En qualsevol cas, les diferents branques del marxisme ecologista convergeixen en un necessari i profund canvi metabòlic de la societat: estem parlant d’una reconversió, no solament del model energètic i productiu que tenim, sinó un canvi profund en la mateixa concepció de com organitzem la societat, les ciutats, les xarxes de comunicació, el transport mundial, etc. El model extractivista és un eix central del capitalisme, i esdevé el tronc sobre el qual articulem les nostres societats, sobretot la societat occidental.

Davant d’això l’únic model possible que pot assumir de manera ordenada aquest canvi passa per la gestió planificada i democràtica de l’economia. Davant dels costos i renúncies socials que suposarà una transició decreixentista, el mercat permet que es paguin en funció de la riquesa de cadascú, i és molt més possible una distopia post-apocalíptica que un estat del benestar verd. De fet, el mercat ni tan sols garanteix que els canvis necessaris es facin a temps, o tan sols que es facin. Cal, per tant, un model que socialitzi de manera equitativa els costos. A la vegada, un model basat només en petites cooperatives i l’ajuda mútua no pot fer front al procés de canvi, és a dir, a la tasca descomunal que suposa transformar milions de llocs de treball, cadenes de producció, així com l’estructura mateixa del transport i de com estan distribuïdes en el territori les nostres societats.

Si el decreixement és un conjunt d’objectius, el marxisme permet connectar-los a estratègies pràctiques tant polítiques com econòmiques. En aquest sentit, el decreixement és un marc d’actuació totalment lligat al moment històric, com a resposta a la crisi ambiental, però no dóna respostes a moments anteriors o posteriors. Cal decréixer sempre? Precisament, l’organització econòmica del socialisme, tal com l’entenia Marx, és suficientment dinàmica per adaptar-se als objectius històrics de cada moment, doncs justament és l’única que ofereix una planificació racional de l’economia.

En aquest sentit, el neoliberalisme té una actitud molt cínica quan defensa del lliure mercat i demonitza la planificació econòmica: mentre es declara que només el mercat, amb la seva anarquia i irracionalitat, pot organitzar el consum i la producció, alhora les empreses planifiquen, organitzen i optimitzen el seu funcionament fins al menor detall. Se’ns diu que només a través de posar preu a les coses i provar de vendre-les podem organitzar la societat, quan fa dècades que la toyotització de la producció aplica el just in time i la planificació d’estocs, o que Amazon i Walmart prediuen els nivells d’estoc i demanda mitjançant machine learning. En aquest sentit, les tecnologies de la informació i les comunicacions han agilitzat i simplificat problemes de planificació que representaven grans obstacles per la planificació soviètica, i avui en dia la gestió de l’economia se’ns presenta més fàcil que fa un segle.

El problema no és, doncs, tècnic, sinó polític. L'estat i el poder sorgeixen aquí com a problemes centrals. Ampliar el sector públic, per si sol, no és garantia de res, doncs un estat pot dedicar-se, com hem vist, a rescatar bancs i sectors productius contaminants, socialitzant-ne les pèrdues. No ens podem quedar en l’estatització de l’economia, cal una vertadera democràcia econòmica, i això implica passar de les actuals institucions socio-polítiques cap a unes de noves, adients amb un nou sistema econòmic racional i democràtic. Es necessiten comunitats expertes, no tan sols experts. Es necessita iniciar processos que superin la divisió entre dirigents i dirigits, els despotismes patriarcals, classistes i polítics heretats. Perquè si hem de fer sacrificis, abandonar hàbits nocius, modificar estils de vida, si l’actual procés ecosocial comporta pèrdues i reequilibris, es decideixi entre totes sobre què i sobre qui es donen. Es necessiten processos constituents que construeixin sobirania popular des de baix, qüestionant els mecanismes del poder representatius. Avui a Catalunya i a l’Estat Espanyol, aquests reptes van lligats a la sobirania en un sentit ampli.

Per últim, és molt important situar els debats i les crítiques en el pla corresponent. La dicotomia entre ecosocialisme i Green New Deal és útil en la teoria. En la pràctica hem de situar aquestes propostes en el llarg termini, on la nostra anàlisi ens mostra que l’horitzó és necessàriament socialista. Això ens ajuda a fixar objectius i ens permet establir una ruta, una estratègia. En canvi, en el curt termini els primers passos han de partir de la situació actual, on propostes com el Green New Deal són primers passos necessaris. Significa això renunciar a la planificació ecosocialista? Al contrari: la tasca de les comunistes és convèncer a la societat que aquests primers passos han d’encaminar-se cap a un horitzó de superació del capitalisme, ara ja per necessitat de supervivència, i que les mesures que s’apliquin s’hi assemblin cada cop més en forma i contingut.

Font:

realitat