Ni una cosa ni l’altra. Més beneficis per a la banca i la patronal, més privatitzacions, menys drets democràtics i més misèria per al conjunt de la classe treballadora europea i dels Països Catalans.

El passat 21 de juliol s’anunciava amb «bombo i platerets» l‘aprovació in extremis del tan esperat i desitjat Fons Europeu de Reconstrucció (també anomenat per molts mitjans de «comunicació» i polítics diversos com un nou Pla Marshall), contra tot pronòstic i tement-se, des dels estats del sud europeu fonamentalment, les pressions i retallades «provocades» pels estats anomenats com a «frugals». Denominació curiosa la de «frugals», ja que, com en el cas dels Països Baixos, funcionant com a paradís fiscal (com fa la Comunidad de Madrid a l’estat espanyol, per altra banda), reben un volum enorme d’impostos per part d’empreses no ubicades allà, amb pràctiques evidents d’enginyeria fiscal i aplicant dumping‘ fiscal. D’empreses tan «patriòtiques» com Inditex que, mitjançant més d’una vintena de societats diferents, paga al voltant del 70% dels impostos que tributa als Països Baixos.

Però bé, anem al quid de la qüestió. Aquest Fons finalment acordat es podria analitzar des d’almenys dos punts de vista. En primer lloc, i entrant-ne a l’engròs, caldria parlar d’eixos 750.000 milions d’euros, a repartir entre els diferents estats de la UE.

En segon lloc, a més, cal tindre molt en compte com es va consolidant la deriva autoritària de la UE (per no anar parlant ja obertament de feixisme), en no fer-se cap esment concret als mínims democràtics burgesos de defensa dels «drets humans» i democràtics bàsics per part dels estats de l’est d’Europa, com Polònia o Hongria, que van aprofundint les seues lleis antiimmigració i racistes, homòfobes, misògines i antiobreres. Com si a la resta de la UE no passés això. Cal recordar què passa al nostre país?, com tot l’aparell de l‘estat espanyol continua perseguint persones per les seues idees (independentistes, antifeixistes, feministes, llibertàries, activistes, sindicalistes, artistes…), com la classe treballadora continua veient-se cada vegada més i més arraconada, com l’extrema dreta està cada vegada més desbocada controlant el poder judicial, mediàtic, militar i eclesiàstic.

I, al mateix temps, es retallen els pressupostos europeus per a la Recerca i el Desenvolupament… en temps de pandèmia. És a dir, deixant en mans de les multinacionals farmacèutiques qualsevol possibilitat de vacuna i/o medicaments mínimament segurs.

En l’àmbit econòmic, eixos 750.000 milions d’euros que representarien el 60% del PIB de l’estat espanyol, com alguns polítics espanyols «progressistes» es van afanyar a dir des d’un primer moment, són ben poca cosa.

En realitat, a l’estat espanyol li arribaran 140.000 milions d’euros… un 11% del PIB de l’estat espanyol. Però, en realitat, d’eixos 140.000 milions, en transferències reals només hi arribaran 72.700 milions d’euros (el 5,7% del PIB estatal al sud de l’Albera). Si, a més, això ho dividim entre 6 (ja que «tots eixos diners» s’hauran de repartir al llarg dels pròxims sis anys), en realitat serien poc més de 12.000 milions d’euros anuals, que realment no representa ni l’1% del PIB de l’estat espanyol (d’acord amb les dades oficials de l’any 2019).

Ara bé… no oblidem, com ja s’ha dit en diversos mitjans, que al final els diners eixiran de la banca privada. És a dir, més deute privatitzat i més interessos a pagar. Doble, triple i quàdruple finançament de la banca privada amb els diners públics, a partir dels fons públics derivats directament a la banca privada per organitzar els diferents préstecs als diferents estats de la UE (que ja permetran generar nous guanys a partir de l’especulació financera amb eixos fons); a partir dels interessos directes a pagar per eixos préstecs; a partir dels nous productes financers que crearan i vendran les entitats bancàries; a partir de les renegociacions dels préstecs…

Així, i per començar «bé», l’estat espanyol haurà de pagar en interessos al voltant de 29.300 milions d’euros anuals… més del doble del que realment rebria cada any en transferències del «Fons Europeu de Reconstrucció».

Com si això no fos prou encara, per a la banca, per descomptat, cada estat membre haurà de posar eixos diners que aniran als bancs, perquè els bancs puguen després «tornar-los» als estats membres amb la sobrecàrrega corresponent dels interessos.

Llavors, al cap i a la fi, d’eixos «lluents» i «llépols» 140.000 milions d’euros (no oblidem, per favor, que la banca privada i/o privatitzada li deu encara a l’estat espanyol més de 60.000 milions d’euros), només arribarien 72.700 milions d’euros, dels quals després de restar les aportacions, en quedarien «realment» 43.000 milions d’euros… 6.100 milions d’euros en set anys. Això, en realitat és el 0,5% del PIB de l’estat espanyol… i, el pitjor, menys de la quarta part del que haurem de pagar en concepte d’interessos.

En definitiva, una nova gran estafa. Però, malgrat tot, no defallim. Organitzem-nos als nostres llocs de treball, barris, municipis i comarques. Defensem les nostres condicions de vida. Fem viure i créixer el suport mutu i la solidaritat. Fem front als estats imperialistes espanyol i francès. Fem front a la UE com a projecte de les elits per destruir totes les nostres vides. Posem les bases per construir una Europa i un món de persones treballadores i pobles realment i plenament lliures!

Font:

Coordinadora Obrera Sindical