Per qui encara no tingui el veritable plaer de conèixer-la, és difícil transformar en paraules la gran experiència que suposa la Festa do Avante. Celebrada el primer cap de setmana complet de setembre, la Festa és molt més que gastronomia, música en directe, teatre, activitats esportives, ciència, literatura o política: són tres dies pensats per compartir-los amb d’altres, per deixar-se portar, impregnar-se de la camaraderia que hi ha a l’aire i gaudir

Encara que la Festa do Avante sigui oficialment de tres dies, de divendres a la tarda a diumenge, els i les camarades del Partido Comunista Português, el PCP, construeixen (literalment) la festa durant mesos. Des del mes de juny, camarades de tots els punts de Portugal arriben a la Quinta da Atalaia, al municipi d’Amora, per enllestir tota mena de tasques en uns terrenys que són propietat del PCP: construir les guinguetes amb fustes, pintar, fer murals a les parets exteriors, preparar les instal·lacions de gas i electricitat, cuidar la gespa...les tasques semblen infinites!

Fa tres anys vaig tenir la sort de gaudir per primera vegada de l’experiència de la Festa do Avante, i ho vaig fer amb una delegació mixta de la Joventut Comunista de Catalunya i de Comunistes de Catalunya que, durant dues setmanes (el que es coneix com una “brigada llarga”), vam treballar braç a braç amb els i les camarades del PCP per tal d’enllestir la ‘ciutat internacional’, l’espai dedicat als partits comunistes d’altres punts del món per tal de fer una mostra de la gastronomia del país o vendre marxandatge.

Així, la nostra aventura va començar amb un d’aquells viatges de carretera i manta: vam creuar la península Ibèrica en cotxe, tot carregant tendes de campanya, sacs de dormir, màrfegues, motxilles i moltes ganes de viure-ho tot fins al final en més de 20 hores de recorregut on el repte era tant no quedar-se sense cançons, riures o enginy com aconseguir que les persones conductores estiguessin fresques com una rosa tot i els més de mil quilòmetres a recórrer.

Una vegada vam arribar i vam aconseguir tota la documentació per poder moure’ns sense problemes pel recinte i la zona d’acampada, la visió que teníem davant nostre no deixava de ser fascinant: desenes de persones de moltes edats diferents sota el sol, ben cobertes per barrets i gorres de tota classe, complien amb diligència les seves tasques, sense oblidar les pauses per refrigerar-se (sense cap mena de dubte, la millor part de totes).

Va ser en aquest precís moment on, les qui ho vivíem per primera vegada, vam ser conscients de la magnitud de l’experiència que estàvem a punt de viure: els catorze dies van constituir una sèrie de cursets accelerats de plantar tendes de campanya; pintar parets exteriors, interiors i terres amb corró i brotxa; construir barres per servir els àpats de les guinguetes; fer múscul per moure taules, cadires, extintors i bombones de butà; pintar murals multicolors seguint una projecció a les 10 de la nit...arribàvem tan cansats i cansades a dormir que gairebé no paràvem atenció al fet que dormíem a terra en un càmping i no en el llit més còmode del món!

Això sí, no tot era treballar, està clar: la brigada llarga ens va permetre estar en contacte amb aquest “què” tan especial que desprèn la Festa, que no és altra cosa que la camaraderia, la il·lusió amb la qual cada persona pinta, clava un clau, connecta dos tubs o rega. El dur treball que es posa en la construcció de la Festa no està renyit amb les ganes de passar-ho bé mentre es fa feina: des de ballar o cantar a ple pulmó fins a les bromes, els nostres moments preferits van passar a ser la pausa de mig matí, la sobretaula i el berenar, moments en els quals podíem compartir amb més pausa algunes converses i riures amb els i les camarades; val a dir que, especialment en el cas de la pausa de mig matí i del berenar, es van convertir en els nostres moments preferits perquè era el moment on ens ‘malcriaven’ deixant-nos degustar tota mena de menjar i begudes típiques (vam arribar a celebrar un gran berenar d’aniversari, amb gambes i tot!). Completaven els bons moments els que passàvem a la cantina, compartint dinars i sopars típics de la cuina portuguesa popular amb la resta de treballadores (i alguna bifana quan algun plat no feia el pes, no ens enganyem).

I així van acabar passant els catorze dies, dues setmanes plenes d’intensa activitat que, en algun moment, van provocar que ens sortissin més paraules en portuguès que no pas en català o castellà (sí, vam arribar a Barcelona i algunes no érem capaces de dir “got” o “vaso” i ens sortia “copo”). Seguir el procés de construcció de la Festa és veritablement esperançador, ja que permet comprovar amb els propis ulls el fruit del treball organitzat, on cada persona suma i hi contribueix segons les seves capacitats, i no deixa de ser sorprenent quan fas el seguiment diari i veus com les parets de fusta van cobrint les estructures metàl·liques i com, a continuació, els colors vius envaeixen l’anterior marró de les làmines. Un veritable espectacle.

Tot i el cansament, els dies de la Festa van acabar passant volats, podent gaudir amb les camarades de la JCC i de Comunistes que van venir amb la “brigada curta” de la feina duta a terme fins al moment, així com de la Festa en si mateixa gràcies al temps lliure del qual disposàvem entre torns de guingueta i botiga. Com deia, les opcions d’entreteniment són enormes: concerts, mostres de ball tradicional, teatre, cinema, debats, competicions esportives, un espai de ciència, un espai de música, un espai de literatura, molt menjar...i una roda gegant amb vistes privilegiades al Tajo i a Lisboa!

L’altre dia, tot revisant les fotografies d’aquells moments, em va venir al cap la que crec que és la millor de les comparacions possibles, i és que la primera vegada que vius una Festa és com el primer amor: no l’oblides mai perquè não há Festa como esta!

Font:

realitat