Avui comença el II Congrés de Comunistes de Catalunya. Han passat tres anys des del I Congrés a Badalona, i sis des del Congrés d’Unitat Comunista fundacional a l’Hospitalet, i arribem al final d’un cicle com a partit, país i sistema. El cicle que s’inicia amb el 15M culmina, a Catalunya, amb l’1 d’Octubre i un llarg estancament de la Generalitat sota la presidència postconvergent. La crisi total de l’Estat Espanyol ha transformat totalment el paisatge polític, i ni tan sols la piconadora judicial i l’abdicació i posterior exili de Joan Carles de Borbó ha aconseguit aturar l’hemorràgia que pateix el Règim del 78.

Com a espècie ja ens trobem més enllà dels límits del planeta, i la crisi sanitària de la Covid-19 o els mega-incendis forestals de Califòrnia i Austràlia ha estat el primer avís a Occident (al sud pobre ja fa dècades que viuen les conseqüències de la contaminació i l’escalfament global). El capitalisme no pot fer front a aquests reptes, és un sistema descontrolat que necessita guerres i misèria per mantenir una taxa de beneficis minvant, saquejant les bases essencials de la vida: habitatge, energia, aigua. Com diu el lema del congrés, l’alternativa al col·lapse ja només pot ser el socialisme.

En aquest interregne ens trobem de nou les comunistes per traçar l’estratègia pels propers anys. Fem balanç del període anterior, i escollim una nova direcció. Constatem que tot i que des de l’institucionalisme ens donaven per obsolets, el Partit Comunista continua sent més necessari que mai. Malgrat el formidable assalt municipalista de l’esquerra els anys anteriors, amb prou feines hem esquerdat el que Gramsci descrivia com un “complex formidable de trinxeres i fortificacions”, l’aparell cultural capitalista. I darrera d’aquestes fortificacions hi havia les muralles de l’institucionalisme, que han frenat del tot l’avenç.

És el Partit qui ha de connectar l’horitzó socialista amb el present de la gestió diària. A Catalunya, aquest fil roig passa per la República Catalana, l’única sortida favorable per als pobles presoners al laberint de la monarquia espanyola. Perquè l’enemic més gran de la classe treballadora és la burgesia, i el temor més gran de la burgesia espanyola és que l’autodeterminació i la solidaritat entre pobles iguals destrueixin el seu instrument de dominació de classe, l’Estat Espanyol.

El contingut d’aquesta proposta són el republicanisme i el sobiranisme: un país que garanteixi les condicions dignes a tota la ciutadania; feminista, que situï la vida al centre; amb uns serveis públics que aixopluguin les persones davant de crisis econòmiques i sanitàries; i un país on la cultura i l’educació siguin les opcions polítiques més revolucionàries.

Sort i encerts a les delegades i a la nova direcció, i dilluns continua la lluita.

Font:

realitat